dimecres, 11 de febrer del 2009

Eluana



Finalment ahir va deixar de funcionar el que quedava del seu cos. No va morir ahir: va deixar de viure fa disset anys, quan el seu cervell va morir en un accident. Tenia vint-i-un anys.

Arran de la situació que havia patit un amic, havia parlat de la possibilitat de passar per un procés similar i havia demanat als seus pares que, si mai s'hi trobava, no li allarguessin innecessàriament el sofriment.

Els seus pares ho van entendre i van demanar (quina decissió més difícil de prendre, per uns pares!) que se li deixés de donar tractament: han hagut de passar disset anys fins que han pogut veure com la seva filla, per fi, descansava. Ara, han d'aguantar que els diguin de tot.

Quina colla de cucs de cementiri!




PS. Aquí sí que es pot fer testament vital i els centres sanitaris tenen l'obligació de respectar-lo. Ens ho hem plantejat, que això ens pot passar a tots?






3 comentaris:

Lo Vilot ha dit...

Bon dia Àngel

En primer lloc gràcies per enllaçar al meu bloc, tot un honor.

En segon, coincidir plenament en aquest escrit sobre aquesta pobre noia. El que s'ha fet amb aquest cas no te nom. L'has definit molt be. Són "cucs de cementiri" els que han remenat, de forma maliciosa, en aquest "afaire".

Abraçades

PD.: Ens coneixem? tenim vincles semblants.

l'àngel ha dit...

Ostres, bon dia. No havia vist encara el teu comentari. Sí que ens coneixem (si no vaig equivocat) encara que "virtualment", de la llista de l'internauta.

Anònim ha dit...

Vaaaaal, ja m'ho semblava :-))

Si vols petar-la, voldria parlar amb tu, a pere.castells@gmail.com

Abraçades company